Vivim immersos en rutines que gairebé no ens deixen temps per l’oci i per gaudir, els horaris laborals, les obligacions diàries… converteixen les setmanes en dies totalment rutinaris en els que ni tant sols tenim temps per al contacte social, així que no és d’estranyar que quan disposem de temps lliure, el compartim amb els nostres familiars i amics, però en moltes ocasiones ens oblidem del contacte amb un mateix, sí sí, heu llegit bé, evidentment es important compartir temps amb els teus, però també ho és igual o més compartir temps amb un mateix, connectar amb un mateix, reflexionar, sentir que t’estàs dedicant temps a tu i que ho fas per a tu. I d’això vull parlar-vos precisament avui.

Com veure-ho l’article d’avui poc té a veure amb els articles anteriors (més científics), avui vull que em coneixeu una mica més i parlar-vos de la meva pròpia experiència.

Porto anys treballant com a psicòloga, i fa uns dos anys i mig vaig prendre la que ha estat probablement una de les decisions més difícils que he pres fins ara, crear el meu propi centre de psicologia. Dic difícil perquè emprendre en aquest país no és precisament una tasca fàcil, corres molts riscs, pràcticament no tens cap ajuda ni econòmica ni de cap tipus… i per altre banda, implica una gran responsabilitat (treballem amb persones, més concretament amb el seu benestar emocional i mental,  i això ho fa especialment difícil), però al final quan un estima el que fa i té un somni, sempre he sigut de les que ha pensat que qui no arrisca ni guanya.

Com us deia, porto anys treballant com a psicòloga intentant ajudar a multitud de persones, i m’encanta, però no és fàcil, a vegades arribes a casa amb una gran càrrega emocional que pot arribar a saturar, després arriba el cap de setmana i quedes amb els amics i la família i segurament per aquesta empatia que tenim els psicòlegs, t’expliquen els seus problemes, aventures, en definitiva les seves històries … (i en realitat m’agrada que ho facin), però hi va haver un moment  que em vaig donar compte que molt poques vegades em dedicava temps a mi, a les meves preferències, a desconnectar i connectar amb mi mateixa.

En aquest moment potser, va ser quan vaig decidir provar alguna cosa nova, alguna cosa que no hagués fet mai abans i que em pogués aportar sensacions, emocions noves. Era el moment, un dels meus amics de sempre, és un gran amant de la muntanya, fa alpinisme i sempre havia insistit molt per a que fes un cim de 3000 metres amb ell, em parlava de sensacions úniques, però jo, només era capaç de veure el sacrifici i l’esforç que suposava. En realitat em semblava un repte difícil d’aconseguir,  tot i que sempre he practicat esport, era una cosa totalment desconeguda i que requeria una bona resistència física, però un cop més vaig pensar: qui no arrisca no guanya, intentem-ho.

Així que amb poques esperances d’aconseguir-ho (per a que ens enganyarem), allí estava, junt al meu amic davant del Tuca de Culebras (3062 metres), al parc natural de Posets Maladeta (Aragó). I sí, vaig pujar i baixar, i em va costar, però ho vaig aconseguir, tot i que per mi això no va ser el més important. Les sensacions, les emocions, les motivacions que vaig sentí aquell dia, eren emocions i sensacions meves, només meves, ho estava fent per mi i només per mi, i em vaig sentir plena, plena de vida, d’alegria, de tranquil·litat, d’orgull, de satisfacció, de moltes coses que potser no es poden expressar amb paraules.

Vaig connectar amb la muntanya, amb el paisatge i sobretot amb mi mateixa.

Havia dedicat tot un dia a escoltar-me a mi mateixa, a sentir cadascun dels passos que donava, a desconnectar de la rutina, a oblidar cadascun  dels meus problemes i dels aliens, m’havia dedicat tot un dia a viure, allunyada de tot i tots els que envolten el dia a dia. Era feliç (que també ho sóc a diari, però aquell dia em vaig sentir diferent).

Potser en aquell moment vaig decidir que sí, que la muntanya m’havia agradat, que realment era un lloc meravellós  per poder dedicar-me temps a mi mateixa, així que des de llavors he sumat alguna aventura a la muntanya, i conto els dies per tornar a veure el món tocant el cel.

I ara sí, havent-ho comprovat de primera mà, vaig a parlar-vos dels beneficis de la muntanya més enllà de la meva pròpia experiència. Son sobradament coneguts els efectes beneficiosos de la pràctica esportiva i del muntanyisme, sobre la salut física de la persona, però poques vegades som conscients de les importants conseqüències positives que pot exercir sobre la ment.

– La pràctica adequada de muntanyisme, senderisme, trekking o alpinisme, pot constituir factors beneficiosos sobre la salut mental de l’individu. Des d’un punt de vista psicològic, la relació amb el medi muntanyós exigeix una correcta actitud mental i una oportuna preparació física i tècnica de l’individu. Existeixen alguns estudis sobre les característiques de personalitat de les persones que practiquen muntanya, que si es del vostre interès puc publicar més endavant.

– El senderisme, el trekking o l’alpinisme ajuden a reduir els pensaments negatius i obsessius. Passar temps a la natura ajuda a veure la vida de manera més positiva.

– Un estudi de Ruth Ann Atchely i David L. Strayer conclou que la tecnologia i els soroll de les zones urbanes fan que estem constantment atents a sons o elements visuals que no són importants i això pertorba les funcions cognitives. Els entorns rurals i naturals ajuden a reduir la fatiga mental i ens ajuden a pensar amb major creativitat, tot plegat afavoreix la resolució de problemes del dia a dia amb major facilitat.

– Un estudi realitzat per Francesc E. Kuo i Andrea Faber Taylor, ha descobert que exposar a nens amb TDAH a activitats a l’aire lliure redueix significativament els símptomes. Per tant, d’acord amb l’estudi, els beneficis de l’exposició a la natura es poden estendre a qualsevol falta d’atenció i impulsivitat. Els doctors conclouen que simples canvis que incloguin activitats “verdes” poden millor l’atenció i disminuir els símptomes del TDAH.

– Al fer senderisme, el cos i la ment estan connectats de manera natural. L’exercici ajuda a mantenir les cèl·lules nodrides i sanes.  De fet, d’acord amb uns investigadors de La universitat de British Columbia, l’exercici aeròbic pot millor la memòria i la habilitat cognitiva. A l’estudi van trobar que l’exercici aeròbic incrementava el volum de d’hipocamp en dones grans. L’hipocamp és, una zona del cervell associada a la memòria espacial i episòdica.

– La superació, si es practica trekking regularment, serà una meta que es pot aconseguir sense problema.  Tot exercici físic produeix un augment en la producció d’endorfines, substància que genera el cervell i que es relaciona amb l’estat d’ànim i el plaer, i que a més a més, és molt beneficiosa per combatre l’estrès, millorar l’energia i ajudar a qui sofreixen depressió.

– Fer esport en general es beneficiós, fer-ho a la muntanya té alguns beneficis afegits, la bellesa i puresa del medi natural ens predisposa a oblidar-nos de tot, gaudir i donar el millor de nosaltres, a més a més, al medi natural existeixen riscos que la nostra ment haurà d’afrontar i que ens proporciona aprenentatges per superar problemes de la vida quotidiana.

– L’esport de muntanya pot considerar-se un esport dur, el cos s’exposa a un gran esforç físic intentant arribar al cim, ja sigui amb més o menys desnivell, pujar sempre costa. Cada pas que es dóna, és un pas més proper a l’objectiu i podem veure com aquest esport es converteix amb un símil de la vida, ja que sempre intentem arribar més alt, intentem millorar en qualsevol aspecte de la nostra vida. A més a més al ser un esport individual normalment, ens assegura que els objectius proposats siguin propis, i això afavoreix la nostra capacitat per motivar-nos i posar en funcionament tots els nostres recursos per aconseguir-ho, per a que al finalitzar ens sentim totalment realitzats i satisfets, fet que fa que fomentem la nostra autoestima i millorem el nostre autoconcepte.

La finalitat del present article com ja us he mencionat al principi, és que coneixeu una mica més de mi, i que entengueu la importància de cuidar de nosaltres mateixos, es cert  que s’ha de compaginar les nostres prioritats amb les de la gent que estimem, però en moltes ocasions prioritzem les prioritats dels nostres familiars i amics abans que les nostres i ens descuidem a nosaltres mateixos.  La intenció no és despertar-vos una passió cap això concretament, cada persona és diferent i potser els meus gustos i els vostres son totalment diferents, però com moltes vegades us comento a consulta, s’han de buscar activitats que et facin sentir bé, que t’allunyin de tot allò rutinari, i per que no, la muntanya pot ser una d’elles. Recordeu que invertir temps social és important, però també ho és, invertir temps en un mateix i saber gaudir-ho.

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle publicidad relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continúa navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar la configuración u obtener más información en nuestra "Política de Cookies". ACEPTAR
Aviso de cookies