Avui vull parlar-vos de la presó permanent revisable, les últimes setmanes arran del desenllaç sobre la desaparició de Diana Quer, ha tornat a ser un tema de màxima actualitat, del que segurament tots hem escoltat diferents opinions sobre aquesta. Per tot això, sentia la necessitat personal i professional de parlar de tot plegat i compartir-ho amb els meus lectors.
El meu nom és Patricia, Psicòloga, especialista en psicologia clínica, legal i forense, pel que a nivell professional el debat mediàtic sobre la presó permanent revisable em desperta molt interès.
Què és la presó permanent revisable?
Actualment, a l’Estat Espanyol, la presó permanent revisable és la màxima pena privativa de llibertat del nostre Codi Penal. Va ser aprovada al Congrés dels Diputats el 26 de març de 2015, com part de la Llei de Seguretat Ciutadana, i va entrà en vigor el 31 de març de 2015 en el context del Pacte antiyihadista. Es tracta d’una pena que pot ser imposta únicament en casos de excepcional gravetat, en els que estigui justificada la imposició d’una presó permanent subjecta a revisió, és a dir, després del compliment íntegre d’una part rellevant de la condemna, de la que la duració dependrà de la quantitat de delictes comesos i de la naturalesa d’aquestos, el condemnat pot obtindre una llibertat condicionada sempre i quan compleixi certes exigències, en particular, la no comissió de nous delictes. La revisió judicial periòdica garanteix una revisió constant de la situació del penat, assegurant a la ciutadania que en cap cas s’establirà una llibertat condicional a cap individu que no compleixi amb les condicions mínimes per assegurar i garantir la seguretat de la societat.
Recordem que la Constitució Espanyola de 1978, al títol I. Dels drets i deures fonamentals, capítol segon, Drets i llibertats, secció 1ª dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, article 25 estableix en el segon punt que: Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estan orientades cap a la reeducació y reinserció social i no podran consistir en treballs forçats. El condemnat a pena de presó que estigui complint la mateixa, gaudirà dels drets fonamentals d’aquest capítol, a excepció dels que es vegin expressament limitats pel contingut de l’error condemnatori, el sentit de la pena i de la llei penitenciaria. En tot cas, tindrà dret a treball remunerat i als beneficis corresponents de la Seguretat Social, així com l’accés a la cultura i al desenvolupament integral de la seva personalitat.
Amb una iniciativa de PNV que compta amb el suport de diferents grups, el Congrés dels Diputats va tramitar a octubre de 2017 una proposta de llei per cancel·lar la figura de la presó permanent revisable. Aquesta proposta de llei va ser pressa en consideració pel ple del Congrés. Hem de recordar que el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg considera que es tracta d’una pena ajusta al Conveni Europeu per la protecció del drets humans i de les llibertats fonamentals, que a la seva vegada, prohibeix les penes inhumanes.
Dit això, aquí és precisament on sorgeix tota la controvèrsia que hem escoltat en els últims temps. Com a psicòloga forense he de dir que si que crec en la reinserció de la major part dels presos que actualment tenim en les diferents presons del nostre país, però també em veig amb la obligació de ser realista, i aquí em mostraré molt contundent en la meva opinió, hem de ser realistes i això suposa acceptar que no sempre la reinserció és possible (per molts que ens pesi a nosaltres com a professionals, a les lleis Constitucionals, als nostres representants parlamentaris i governamentals i a la societat en general). Per això, a nivell professional i també personal, considero que la presó permanent revisable és una opció que pot beneficiar-nos a tots, i garantir la protecció de les víctimes i de la societat.
Actualment, la presó permanent revisable, ha sigut aplicada únicament al parricida de Pontevedra, David Oubel, que va assassinar a l’agost del 2015 a les seves dos filles de 4 i 9 anys amb una serra elèctrica. Però a la ment ens venen molts altres casos mediàtics on els penats han mostrat característiques concretes que poden fer-nos intuir una reinserció molt dubtosa. Hem de plantejar-nos que evidentment els drets humans s’han de preservar tant dels presos com de qualsevol altre persona, però tampoc podem permetre que persones que suposen un risc per la nostra societat, una vegada complida la condemna independentment del nivell de penediment, de la conscienciació sobre l’acte comés, sense la seguretat de que el grau de reincidència per cometre un nou delicte sigui baix… quedi en llibertat pel simple fet d’haver complert condemna. No senyors, no podem deixar al seu lliure albir a psicòpates, depredadors sexuals, assassins… on la seva reinserció i reeducació no està assegurada, per que els seus drets son importants, però els dels demés també.
En un altre article que espero poder preparar aviat, parlarem de perfils psicològics, de la psicopatia en particular i profunditzarem una mica més sobre tot això.
Des de aquí vull enviar tot el meu recolzament a les famílies de Marta del Castillo, Diana Quer, Mari Luz Cortés, Candela y Amaia Oubel, Ruth i José Bretón, les cinc famílies, que alienes a qualsevol ideologia política, s’han unit per la lluita de NO a la derogació de la presó permanent revisable. Si vosaltres també teniu la mateixa opinió sobre tot el que s’ha comentat aquí, us animo a col·laborar, firmant en el següent enllaç:
https://www.change.org/p/no-a-la-derogación-de-la-prisión-permanente-revisable
Patricia Rico Garcia (Psicòloga, especialista en psicologia clínica, legal i forense).